27.6.11

Em fa gràcia que cada cop que em demanen quin màster estic fent, la resposta vagi per : “ah, com els hippies ecologistes”, “això només s’ho poden permetre els rics”, “que votes verds?”, etc. i etc. O pitjor, “i això per a què serveix?”.

La majoria de dies callo, ja s’ho faran/trobaran. Però per un moment imaginem...

El preu del petroli i tots els seus derivats, no farà més que pujar –més que res perquè les reserves “barates” s’esgoten i cada cop n’hiha menys i més difícil/car d’extreure; veure “peak oil”-. Pensem en tot el que depen del petroli més enllà de per omplir el dipòsit del cotxe, que sembla que sigui l’únic que ens preocupa. Gas natural i butà, gran part de la nostra electricitat, productes plàstics, ... Per tant, resumint molt, o canviem d’hàbits –tant de fet com de consum- o viure si que serà un luxe que només es podran permetre els rics.
Què una placa solar és cara? I que me’n dius del que gastes en la factura del gas? I si aquest últim puja i puja de valor, encara em dius que és cara?
Que m’en dius si et dic que es pot tenir una casa en un clima mediterrani com el nostre on no necessitis ni calefacció ni aire condicionat, excepte en un parell de dies extrems?
I si et dic que es pot fer que el teu pis on la calor es fa insuportable des del juny i s’està més bé a fora, es pot fer conformtable amb una petita inversió? Que no vols fer inversió, d’acord, ves tirant diners a les escombraries amb un aire condicionat.
Saps que puc seguir així molta estona. Però que díficilment canviaré l’opinió de ningú, la gent té massa idees preconcebudes, massa pardals al cap i es deixa enganyar fàcilment...

Però bé, una idea de 4 “pelacanyes” no canviarà el món, almenys per ara, tot i que el pogués fer millor. Seguim vanagloriant aquests edificis-monument-monstre que no serveixen de res –ui sí, que maca és la ciutat de les Arts de València-, i costen ronyonades i arquitectes que fan copy-paste arreu del món, enlloc de potenciar una arquitectura adaptada al lloc.
O no preferim tots una casa de pedra a una casa de vidre?

21.6.11

Hi ha dies en que només despertar-te, ja saps que aquell dia tot anirà girat. I al final del dia, així aquí acaba passant. Coses que no quadren, bombetes que exploten, trucades que no t’agradaria haver rebut. Només esperes que les hores passin, simulant un somriure que aquell dia no sents; que passin ràpid, el màxim possible per poder complir el tràmit i tornar-hi l’endemà.

D’altres, com avui, et lleves plena de positivisme. Amb un estat d’eufòria que saps que difícilment res et farà sentir malament i, una mica, vius en una bombolla de felicitat. Un estat que saps que no s’adiu amb el que hauries de sentir (perquè, vulguis o no, hi ha un munt de punts essèncials que no funcionen com haurien) però  et conformes.

Com un regal que et dóna el temps 

20.6.11

I avui he tornat a somiar amb Islàndia. Crec que s’ha tornat una obsessió. 

Mira que he estat a llocs, que m’han passat coses arreu, que m’agrada descobrir coses noves, però dubto que mai més torni a sentir el que vaig sentir allà.

Res, que algun dia hi hauré de tornar i qui sap si potser per una llarga temporada...

19.6.11

Massa sovint les decisions més importants són les que acabem prenent més impuslivament, sense pensar en conseqüències, sense assumir-ho del tot.

En canvi, hi ha vegades en que al fet més mínim, com tornar a escriure públicament, li dones més importància de la que realment té; però mira, hi tornem a ser, i qui sap fins quan ni com. Tornant a parlar de temes trascendentals per a mi, però dit de forma subtil sense explicar les coses tal i com són, perquè sempre he sigut tímida i em-fa-vergonya-explicar-segons-que i sempre-em-callo-les-coses-fins-que-exploten.

I res, que no pretenc arribar enlloc, no he tingut mai el do de la paraula, la gràcia d’explicar-me i a aquestes alçades, difícilment canviarem. M’hi acompanyes?